martes, 30 de diciembre de 2008
Polèmica per l'entrada de Bovaira en el Consell de Participació
Además del Aplec de la Solidaritat, otro de los temas que ha centrado las primeras reuniones del Consell de Participació Ciutadana en la actual legislatura ha sido la entrada o no de la Federación de Asociaciones de Vecinos en este órgano consultivo. El debate, que retoma la polémica abierta ya en la pasada legislatura, acabó con el voto afirmativo de los miembros del Consell a la entrada de la presidenta de la Federación, África Bovaira, en la entidad. Esta decisión fue elevada al pleno municipal, que, según Valtueña, decidió dejarla sobre la mesa.
Ahora, tal como apunta la concejala, la entrada de Bovaira en el Consell debe pasar por la Comisión de Bienestar Social para después volver al debate plenario. Sin embargo, miembros de la entidad aseguran que el Partido Popular está vetando a la presidenta de la Federación de Vecinos.
Poema d'amor
El texte següent l'he escrit fixant la meua mirada en una imatge d'home...una imatge per a mi molt sensual
T'adones company que soc una intrèpida?
Què m'atreveisc a escriure açò sense rubor...sense por al ridícul?
Saps?
No puc caure en la mediocritat, hi ha un sentiment autèntic i sà que m'arrastra a tu.
Què m'atreveisc a escriure açò sense rubor...sense por al ridícul?
Saps?
No puc caure en la mediocritat, hi ha un sentiment autèntic i sà que m'arrastra a tu.
"La teua imatge esclata front a mi, una enrrere l'altra, com un foc d'artifici,
i respire a fons...intentant avortar un prohibit desig.
Et mire amb força per a que els teus ulls es fixen en mi i em trobes,
esperant, et dibuixe amb la mirada,
i poc a poc em perc...en una imatge rebel i sensual,
que enyorant-la junt a mi
aconsegueix voltejar… eixe punt que enardeix les entranyes,
eixe punt que es volteja en els moments més intensos,
front als teus llavis entreoberts que em fereixen,
que m´inciten a buscar... i a perdrem,
entre els teus braços somniats,
que mentre em motlletgen m'estremeixen,
front la imminent possesió mutua,
quan en fixar els teus ulls en els meus…
la mirada em penetre...
I en la profunditat de les aigües cristal·lines dels teus ulls,
com en una nit molt fosca,
m'abandonaré al dolor punçant de el desig,
entre jocs de plaer, i... t'amaré.
Després...en la laxitut del teu cos,
omplint-ho tot el respirar fons i pausat,
agafaré les teues mans entre les meues
i besaré amb passió, en el més profund,
allí on es marquen les línies de la vida.
Sense quasi tocar-te...
recorreré el teu cos amb els meus llavis,
i et sorprendré amb besos solitaris,
per encrespar el teu mar amb ones braves,
fins aplegar a mi, amb un missatge d'amor.
i respire a fons...intentant avortar un prohibit desig.
Et mire amb força per a que els teus ulls es fixen en mi i em trobes,
esperant, et dibuixe amb la mirada,
i poc a poc em perc...en una imatge rebel i sensual,
que enyorant-la junt a mi
aconsegueix voltejar… eixe punt que enardeix les entranyes,
eixe punt que es volteja en els moments més intensos,
front als teus llavis entreoberts que em fereixen,
que m´inciten a buscar... i a perdrem,
entre els teus braços somniats,
que mentre em motlletgen m'estremeixen,
front la imminent possesió mutua,
quan en fixar els teus ulls en els meus…
la mirada em penetre...
I en la profunditat de les aigües cristal·lines dels teus ulls,
com en una nit molt fosca,
m'abandonaré al dolor punçant de el desig,
entre jocs de plaer, i... t'amaré.
Després...en la laxitut del teu cos,
omplint-ho tot el respirar fons i pausat,
agafaré les teues mans entre les meues
i besaré amb passió, en el més profund,
allí on es marquen les línies de la vida.
Sense quasi tocar-te...
recorreré el teu cos amb els meus llavis,
i et sorprendré amb besos solitaris,
per encrespar el teu mar amb ones braves,
fins aplegar a mi, amb un missatge d'amor.
Què t'ha paregut calçut?
Oiiiiiiiiiiiiiii...
La pantxa...
Com si m'hagueren clavat una fletxa.
Saps?
És el dolor de el plaer...jajaja
el plaer de el pecat.
Oiiiiiiiiiiiiiii...
La pantxa...
Com si m'hagueren clavat una fletxa.
Saps?
És el dolor de el plaer...jajaja
el plaer de el pecat.
Àfrica
Al·legacions al concert previ del PGOU a Vila-real
A l’Equip de Govern de l’Il·lustríssim Ajuntament de Vila-real i a l’Equip Redactor
del Concert Previ de Pla General d’Ordenació Urbana de Vila-real
Qui subscriu este document,
Àfrica Bovaira Broch, amb DNI 73368171B i domicili al carrer Crist de la Penitència, 101, 1r B.
Vocal de la "Plataforma No a la Contaminació" d'àmbit comarcal.
Vocal del Consell de Salut del Departament-03 - la Plana (Conselleria de Sanitat).
Resident a Vila-real, procedisc a formular les següents AL·LEGACIONS:
AL.LEGACIONS AL CONCERT PREVI:
Al·legació A)
El creixement urbànistic d'un municipi tan sols s'ha de donar quan s'acompleixen les condicions d'idoneitat dels factors de qualitat ambiental, bàsiques per a garantir la qualitat de vida i la salut dels habitants.
Així, com hem pogut comprovar, arran de la publicació de les dades oferides pels estudis de la Universitat Jaume I sobre qualitat de l'aire; durant més de 7 anys, en el cas de Vila-real els factors de qualitat ambiental no són acomplits. Les dades de la qualitat de l'aire, principalment a la zona sud, són negatives com a indicadors de sostenibilitat.
La principal conclusió de l'estudi de la Universitat Jaume I és la superació dels límits legals de qualitat de l'aire, tant dels límits diaris com els de la mitjana anual. D'aquesta manera i d'acord amb les dades de qualitat de l'aire de la zona sud de Vila-real que ha obtés la UJI, mitjançant l'escaient conveni amb l'Ajuntament de Vila-real, es reconeix que durant l'any 2007 hi ha 37 superacions dels límits legals. Cal aclarir que l'estudi esmentat té un desviament substancial: Tan sols han sigut mesurades les anomenades partícules PM10 durant 130 dies, tot fent una extrapolació fins arribar a completar els 365 dies de l'any. Açò ens donaria una xifra escandalosa de 104 superacions anuals del limit diari.
Aquest conjunt de circumstàncies, així com els reconeguts efectes negatius, en la salut dels habitans de Vila-real, hauria de ser factor limitador de qualsevol plantejament de creixement urbanístic en la zona sud, tot i més quan, alhora, s'exposa el projecte d'eixamplar-hi també la zona industrial.
Per tant, la previsió de creixement urbanísitic a la zona sud de Vila-real s'ha d'anul·lar.
Al·legació B)
Els criteris de sostenibilitat ambiental han d'orientar tota política de desenvolupament urbanístic als municipis. Les previsions de creixement del sòl urbanitzable de caire residencial a Vila-real han de contemplar necessàriament el proveïment d'energia, aigua i altres recursos essencials a la població.
Atés que la previsió d'augment de població que es dedueix d'allò que proposa el concert previ del PGOU és quasibé del 100%, haguera estat necessari que l'esmentat concert previ assenyalara detalladament quines són les fonts sostenibles per a assegurar el proveïment d'aquests recursos.
Aquest concert previ manca absolutament de l'anàlisi i la reserva de llocs suficients i diversificats per a la generació d'energies renovables, en la mesura que caldria per a la sostenibilitat mediambiental d'una població projectada de vora 100.000 habitants.
Tanmateix, cal una previsió més acurada de quines seran les polítiques d'abastiment d'aigua i el seu tractament posterior, que alhora siguen sostenibles mediambientalment, tot atenent la població projectada i el gran nombre d'activitats industrials que s'hi implantarien a Vila-real.
Cal fer un disseny urbanístic, quant a les polítiques hídriques i energètiques que siga compatible amb la sostenibilitat mediambiental. Pel que fa a Vila-real, s'ha de reduir considerablement el desenvolupament urbanístic de sòl de tipus residencial i industral, fins que s'assolisca un entorn que siga conforme als requeriments de sostenibilitat energètica i hídirica.
DEMANE
Que aquestes al·legacions es tinguen en consideració, ja que es tracta d'un document previ i que suposadament pot corregir aquells aspectes que detectem.
VILA-REAL, a 17 de juliol de 2008
Signat:
Àfrica Bovaira Broch
Segons l'inventari d'emissions de la C. Valenciana
Alertan de los altos niveles de contaminación aérea registrados en la Plana
Xavier Manzanet, Vila-real
La representante vecinal en el Consell de Sanitat del Departament 3, la vila-realense África Bovaira, ha pedido al citado organismo en su última reunión que se cree en el seno del mismo y "de manera urgente la Comissió de Salut Ambiental que esté formada, sobre todo, por profesionales". Según el último Inventario de Emisiones de la Comunidad Valenciana, probablemente de próxima publicación "las cifras son serias, graves y muy preocupantes para la provincia de Castelló y para la comarca de La Plana", afirmó Bovaira. Según la representante vecinal la situación "es de tal calibre y, valgan los datos comparativos, que en toda la Comunidad Valenciana se lanzan a la atmósfera 1.400 toneladas de óxido de azufre procedentes del tráfico y nada menos que 25.000 son las que proceden de la industria cerámica que quedan en la provincia de Castellón cuando el total de la contaminación a nivel del Estado español queda en 47.000 toneladas. No hace falta ser especialmente sagaz para ver que más de la mitad de esa contaminación la tenemos nosotros solitos aquí, en la provincia de Castellón y en la zona de La Plana". "No puede negarse que en poblaciones como Vila-real y en el resto de la comarca han aumentado de forma importante problemas como las isquemias, que se han doblado, como también se han doblado los cánceres de pulmón", añadió.
Demanem un Congrés Ciutat Verda abans d'un nou PGOU
Las AAVV quieren opinar al redactar el nuevo PGOU
04/03/2006 J. C
La Federación de Asociaciones de Vecinos de Vila-real pedirá al equipo de gobierno popular que se tenga en cuenta la opinión de entidades ciudadanas y asociaciones en la elaboración del nuevo Plan General de Ordenación Urbana (PGOU), para el que el concejal de Urbanismo, Juan Serrano, dice que ya han comenzado los primeros trabajos de estudio previos a la redacción de la propuesta definitiva.
La presidenta de la federación vecinal, África Bovaira, asegura que "ya deberían haberse iniciado actividades que recojan las necesidades de la ciudad desde distintos sectores y, así, poder dar al municipio un ordenamiento acorde con nuevas apuestas para un desarrollo sostenible y de calidad de vida".
Con ello, según Bovaira, se daría respuesta al "caos urbanístico, contaminación y tráfico". Y critica la "falta de visión de futuro" del equipo de gobierno que encabeza el alcalde, Manuel Vilanova.
Asimismo, la federación propone celebrar, antes de elaborarse el nuevo PGOU, el congreso Ciutat verda.
04/03/2006 J. C
La Federación de Asociaciones de Vecinos de Vila-real pedirá al equipo de gobierno popular que se tenga en cuenta la opinión de entidades ciudadanas y asociaciones en la elaboración del nuevo Plan General de Ordenación Urbana (PGOU), para el que el concejal de Urbanismo, Juan Serrano, dice que ya han comenzado los primeros trabajos de estudio previos a la redacción de la propuesta definitiva.
La presidenta de la federación vecinal, África Bovaira, asegura que "ya deberían haberse iniciado actividades que recojan las necesidades de la ciudad desde distintos sectores y, así, poder dar al municipio un ordenamiento acorde con nuevas apuestas para un desarrollo sostenible y de calidad de vida".
Con ello, según Bovaira, se daría respuesta al "caos urbanístico, contaminación y tráfico". Y critica la "falta de visión de futuro" del equipo de gobierno que encabeza el alcalde, Manuel Vilanova.
Asimismo, la federación propone celebrar, antes de elaborarse el nuevo PGOU, el congreso Ciutat verda.
És un escàndol tenir tantes vivendes buides
La Federación de Asociaciones de Vecinos de Vila-real ha denunciao la existencia de un total de 2.677 viviendas deshabitadas.
La entidad considera "alarmante" esta cifra y solicita a los responsables municipales que inicien la elaboración de un censo sobre la vivienda vacía, con el objeto de dilucidar las causas por las que se encuentran de uso casi 3.000 casas en Vila-real, así como también las características de cada inmueble y la titularidad de los mismos.
"Ya en el 2001 denunciamos que sufríamos un continuado proceso de subida de los precios de la vivienda, tanto de la nueva como de la usada", indica la presidenta de la federación vecinal, África Bovaira. "Año tras año se ha ido disparando el precio de la vivienda, llegando a cantidades inasumibles para la mayoría de la población y sufriendo, además de las hipotecas, contratos laborales inestables", añadió.
Bovaira asegura que las asociaciones de vecinos acogerían de forma positiva que el Ayuntamiento gravara la tenencia de casas y pisos deshabitados o cuyos propietarios no justificaran debidamente los motivos por los que la vivienda está vacía.
Para los responsables de la federación, las autoridades deberían "frenar la actual especulación, sacando al mercado en régimen de arrendamiento las viviendas vacías, otorgando un plazo al propietario para llevar a cabo tal objetivo" y "proceder a la expropiación forzosa del inmueble" en el supuesto que el propietario hiciera caso omiso.
Les associaciones demanen que la festa arribe als barris
Las asociaciones de vecinos de Vila-real se muestran partidarios de una mayor descentralización de, al menos, algunas de las actividades que se incluyen edición tras edición en el programa de las fiestas patronales, tanto las que se celebran en honor a Sant Pasqual, en mayo, como las dedicadas a la Mare de Déu de Gr cia, en el mes de septiembre.
En este sentido se expresan algunos de los responsables vecinales consultados por Mediterráneo, al considerar que los festejos se centran "casi exclusivamente en el centro urbano y hay algunos actos, como los bous de foc que podrían llevarse también a los barrios", asegura Carmina Marcilla, presidenta de la AAVV El Progreso.
REPRESENTACIÓN Pero uno de los caballos de batalla por el que vienen trabajando estas entidades, especialmente desde la Federación Local de Asociaciones de Vecinos, es su reincorporación a la Junta de Festes. "En el anterior gobierno socialista había tres representantes de asociaciones de vecinos en la Junta de Festes, pero el equipo del PP eliminó esta representatividad vecinal", afirma África Bovaira, máxima responsable de la organización que reúne a la mayor parte de las AAVV de Vila-real.
Bovaira se muestra dispuesta a que las asociaciones de vecinos de la ciudad participen en el congreso de fiestas que el concejal Ignasi Clausell pretende llevar a cabo en los primeros días de marzo "siempre que estemos en la Junta de Festes", ente sobre el que considera que está "mal representado", ya que opina que "el pueblo no sólo está formado por peñas".
"Nos plantearíamos participar en el congreso de fiestas si volvemos a ser parte de la Junta de Festes, como antes", reitera África Bovaira, quien añade que la delegación que dirige Clausell "no ha dado participación a las asociaciones de vecinos".
En este sentido se expresan algunos de los responsables vecinales consultados por Mediterráneo, al considerar que los festejos se centran "casi exclusivamente en el centro urbano y hay algunos actos, como los bous de foc que podrían llevarse también a los barrios", asegura Carmina Marcilla, presidenta de la AAVV El Progreso.
REPRESENTACIÓN Pero uno de los caballos de batalla por el que vienen trabajando estas entidades, especialmente desde la Federación Local de Asociaciones de Vecinos, es su reincorporación a la Junta de Festes. "En el anterior gobierno socialista había tres representantes de asociaciones de vecinos en la Junta de Festes, pero el equipo del PP eliminó esta representatividad vecinal", afirma África Bovaira, máxima responsable de la organización que reúne a la mayor parte de las AAVV de Vila-real.
Bovaira se muestra dispuesta a que las asociaciones de vecinos de la ciudad participen en el congreso de fiestas que el concejal Ignasi Clausell pretende llevar a cabo en los primeros días de marzo "siempre que estemos en la Junta de Festes", ente sobre el que considera que está "mal representado", ya que opina que "el pueblo no sólo está formado por peñas".
"Nos plantearíamos participar en el congreso de fiestas si volvemos a ser parte de la Junta de Festes, como antes", reitera África Bovaira, quien añade que la delegación que dirige Clausell "no ha dado participación a las asociaciones de vecinos".
Les associacions volen deixar el Consell de Participació
Las AAVV plantean abandonar el Consell de Participació local
Aseguran que no se llevan a cabo las propuestas que surgen del ente. Para finales de mayo tienen prevista una reunión con el alcalde Vilanova.
02/05/2006 JOSEP CARDA
Las entidades integradas en la Federació d´Associacions de Veïns de Vila-real se plantean ahora abandonar el Consell de Participació Ciutadana, siguiendo los pasos de la AAVV La Unión, presidida por Rafael Muñoz.
"Tenemos claro que vamos a dejar el Consell", afirma a este rotativo la presidenta de la Federación, África Bovaira, quien explicó que las entidades se sienten desmotivadas por el funcionamiento del organismo consultivo dependiente de la Concejalía de Relaciones Vecinales.
"En el Consell se aprueban cosas que el equipo de gobierno no lleva a cabo, además no se contesta ni a uno sólo de los documentos que las asociaciones de vecinos envían al Ayuntamiento", señala Bovaira. "Esto sólo pasa en Vila-real", añade.
Actualmente, forman parte de la Federació d´Associacions de Veïns, además de La Unión, que ya ha dejado Participació Ciutadana, las de Carinyena, El Progreso, San Fernando y El Pilar.
Sin embargo, Bovaira ha confirmado próximas reuniones con el alcalde, Manuel Vilanova, y con todos los grupos con representación municipal. Así, el encuentro con el primer edil, previsto para finales de este mes de mayo, servirá para hacerle llegar el malestar de las entidades por el funcionamiento del Consell.
Cabe recordar que el 20 de abril, el presidente de la AAVV La Unión, Rafael Muñoz, presentó en el registro municipal el documento en el que la asociación se desvinculaba del órgano consultivo al considerarlo "inoperante". Una decisión que la edil del área, Mª José Valtueña, calificó de "fruto de una rabieta". Pese a ello dijo que mantendrá el diálogo con la entidad.
Aseguran que no se llevan a cabo las propuestas que surgen del ente. Para finales de mayo tienen prevista una reunión con el alcalde Vilanova.
02/05/2006 JOSEP CARDA
Las entidades integradas en la Federació d´Associacions de Veïns de Vila-real se plantean ahora abandonar el Consell de Participació Ciutadana, siguiendo los pasos de la AAVV La Unión, presidida por Rafael Muñoz.
"Tenemos claro que vamos a dejar el Consell", afirma a este rotativo la presidenta de la Federación, África Bovaira, quien explicó que las entidades se sienten desmotivadas por el funcionamiento del organismo consultivo dependiente de la Concejalía de Relaciones Vecinales.
"En el Consell se aprueban cosas que el equipo de gobierno no lleva a cabo, además no se contesta ni a uno sólo de los documentos que las asociaciones de vecinos envían al Ayuntamiento", señala Bovaira. "Esto sólo pasa en Vila-real", añade.
Actualmente, forman parte de la Federació d´Associacions de Veïns, además de La Unión, que ya ha dejado Participació Ciutadana, las de Carinyena, El Progreso, San Fernando y El Pilar.
Sin embargo, Bovaira ha confirmado próximas reuniones con el alcalde, Manuel Vilanova, y con todos los grupos con representación municipal. Así, el encuentro con el primer edil, previsto para finales de este mes de mayo, servirá para hacerle llegar el malestar de las entidades por el funcionamiento del Consell.
Cabe recordar que el 20 de abril, el presidente de la AAVV La Unión, Rafael Muñoz, presentó en el registro municipal el documento en el que la asociación se desvinculaba del órgano consultivo al considerarlo "inoperante". Una decisión que la edil del área, Mª José Valtueña, calificó de "fruto de una rabieta". Pese a ello dijo que mantendrá el diálogo con la entidad.
lunes, 29 de diciembre de 2008
l'àvia, la mare i la filla
Era un hivern dels anys setenta, anava a fer deu anys i estava al menjador del col·legi. Em vaig sentir humida, amb la tovallola a la butxaca me'n vaig anar als lavabos i en veure'm la sang em vaig esglaiar, però a eixa edat les preocupacions no duren molt. Em vaig posar la tovallola per no sentir-me humida i convençuda qué això era tot, vaig tornar al menjador.
Com no podia ser d'altra manera en aquells anys, ningú m'havia parlat d'això ni de res semblant.
En aplegar a casa el problema continuava, i ara un poc més esglaiada me'n vaig anar a la Capella dels frares Franciscans, i sola, resava perquè eixa sang parara. Del contrari, estava convençuda que em moriria, Però amb deu anys, la il·lusió per qualsevol cosa et fa oblidar ràpit, i ja estarien esperant-me les amigues a l'hort de Menero.
Més endavant la mare s'adonaria, i és per això que de vesprada, quan jugava a la corda amb les amigues, em cridà a casa i asseguda al costat de l’àvia Maria, em digués: Ara ja eres dona!
Res més... Crec que eixa era la educació sexual que vàrem rebre moltes xiquetes que avui tenim cinquanta anys.
Jo no sabia allò què volia dir, a mi em semblava que era sang de una ferida que no calia curar i avergonyida, sense saber-ne per què, mirava a la mare i a l’àvia sense preguntar res.
-Posat aquestes calcetes !
La mare duia a les mans unes calcetes que portaven un drap blanc de rus, amb tres dobles i subjecte amb dues agulles passadores. L’àvia havia deixat de cosir i em mirava fixament.
-Ara no pots pegar bots jugant a la corda!
-No?
Ja m'has escoltat: No!
-I ara ja te'n pots anar.
Vaig obeir i rapidament vaig anar al carrer.
Poc a poc la vida em va anar explicant què volia dir tot allò, però aleshores, tan sols vaig pensar que la mare i a l’àvia creien que ja m’havia passat el temps per a jugar a la corda.
La mare sempre m'ha controlat la vida en tot, no m'ha deixat ni una mica d'intimitat. Sempre he sabut que m'ho regira tot i comprova allà on dic que vaig, és el control que aleshores es feia a les filles i no als fills. L'educació d'obediència inculcada a les dones, especialment des de l’església, havia aconseguit que les mares confongueren educar amb humiliar, i l'àvia i la mare pensaven que era molt perillós que una xiqueta es fera orgullosa i segons em deien, a més, jo era massa pobreta per ser-ho.
La reflexió d’avui em fa recordar a l'àvia i la mare amb tendresa i no amb rancúnia, perquè estaven més afectades que jo per la repressió de l’època i la pròpia del col·lectiu humà de les dones. L’àvia i la mare ho feien com una obligació i a més a més en ser vídues,
En hivern després de dinar me'n eixia una mica al sol per xarrar amb les amigues i de segur que era un dels moments que entre feina i feina, la mare aprofitava per regirar les meues coses, que per cert eren molt poques.
Un dia la mare guaità al balcó i em cridà.
-Què vols mare?
-Que pujes!
Pel to que emprava la mare, n'esperava una grossa.
Dalt a la cambra de dormir, l'àvia i la mare molt serioses estaven assegudes esperant-me.
Damunt del llit hi havia una capsa i la mare apremiant-me em preguntà
-Això què és?-Això és meu, ho tenia a la tauleta de nit
L'àvia em mirava penetrant i la mare semblava molt nerviosa.
-Ja se que és teu i que estava a la tauleta de nit.
-Et pregunte què és?
Per a mi era corrent, però aleshores encara no hi era molt conegut i l'àvia i la mare no ho coneixien.
-Això són "tampax"...Mare.
-Oiii, estic nervioseta només de veure-la!
-I on t’ho poses?
Jo estava violentada. Des del dia en què jugava a la corda no havíem parlat més del tema i d’allò ja feia quatre anys.
-Mare, on m'ho de posar?
Assenyalant-me nomes una mica per baix del melic, perquè més avall ja no m'atrevia, li dic: Allí dins!
La mare es girà enfurida cap a l'àvia.
-Veja si m'ho pensava!
S’aixecà, i nerviosa en traia un de la capsa.
-I es pot saber per a què t'ho poses...allí dins?
-Perquè vaig més a gust amb això que amb un drap amb agulles.
L'àvia estirà el coll per veure el "tampax" que havia quedat damunt del llit, com l'instrument del delicte. I devia pensar que m'ho posava amb els èmbols de cartó inclosos, perquè em digué: A collons, ja ho crec que aniràs agust! Mare meua… tot el dia amb això dins! Sí que estàs adelantadeta!
De vegades, la mare li recordava a l'àvia que ella era qui m'havia d'educar. Però, ara crec que també ho feia avergonyia perquè de segur que l'educació al respecte que havia rebut la mare era semblant a la meua.
-Vosté calle que estic parlant jo i sóc sa mare!
Aleshores no sé si ja hi havien consoladors però degueren pensar que era alguna cosa de semblant o algun mètode anticonceptiu.
Avergonyida els vaig explicar que ho venien a les farmàcies i que era més higiènic que els draps que s'empraven abans.
De segur que van quedar convençudes perquè la mare tan sols em va dir: Doncs no cal que sigues tan moderna ni tan higiènica, que més d’una s’ha fet malbé de tanta modernor i tanta rentamenta en eixos dies.
-I a vosté, guantes vegades li haig de dir que no pose basa en estes coses quan jo parle?
-Xica! Xica! No m’acalores! Li contestà l'avià amb ganes de gresca, aprofitant que estaven nerviosetes.
Auuu…I tu alça eixa capsa on jo no la veja i cap avall, monyicota !!!
Com no podia ser d'altra manera en aquells anys, ningú m'havia parlat d'això ni de res semblant.
En aplegar a casa el problema continuava, i ara un poc més esglaiada me'n vaig anar a la Capella dels frares Franciscans, i sola, resava perquè eixa sang parara. Del contrari, estava convençuda que em moriria, Però amb deu anys, la il·lusió per qualsevol cosa et fa oblidar ràpit, i ja estarien esperant-me les amigues a l'hort de Menero.
Més endavant la mare s'adonaria, i és per això que de vesprada, quan jugava a la corda amb les amigues, em cridà a casa i asseguda al costat de l’àvia Maria, em digués: Ara ja eres dona!
Res més... Crec que eixa era la educació sexual que vàrem rebre moltes xiquetes que avui tenim cinquanta anys.
Jo no sabia allò què volia dir, a mi em semblava que era sang de una ferida que no calia curar i avergonyida, sense saber-ne per què, mirava a la mare i a l’àvia sense preguntar res.
-Posat aquestes calcetes !
La mare duia a les mans unes calcetes que portaven un drap blanc de rus, amb tres dobles i subjecte amb dues agulles passadores. L’àvia havia deixat de cosir i em mirava fixament.
-Ara no pots pegar bots jugant a la corda!
-No?
Ja m'has escoltat: No!
-I ara ja te'n pots anar.
Vaig obeir i rapidament vaig anar al carrer.
Poc a poc la vida em va anar explicant què volia dir tot allò, però aleshores, tan sols vaig pensar que la mare i a l’àvia creien que ja m’havia passat el temps per a jugar a la corda.
La mare sempre m'ha controlat la vida en tot, no m'ha deixat ni una mica d'intimitat. Sempre he sabut que m'ho regira tot i comprova allà on dic que vaig, és el control que aleshores es feia a les filles i no als fills. L'educació d'obediència inculcada a les dones, especialment des de l’església, havia aconseguit que les mares confongueren educar amb humiliar, i l'àvia i la mare pensaven que era molt perillós que una xiqueta es fera orgullosa i segons em deien, a més, jo era massa pobreta per ser-ho.
La reflexió d’avui em fa recordar a l'àvia i la mare amb tendresa i no amb rancúnia, perquè estaven més afectades que jo per la repressió de l’època i la pròpia del col·lectiu humà de les dones. L’àvia i la mare ho feien com una obligació i a més a més en ser vídues,
En hivern després de dinar me'n eixia una mica al sol per xarrar amb les amigues i de segur que era un dels moments que entre feina i feina, la mare aprofitava per regirar les meues coses, que per cert eren molt poques.
Un dia la mare guaità al balcó i em cridà.
-Què vols mare?
-Que pujes!
Pel to que emprava la mare, n'esperava una grossa.
Dalt a la cambra de dormir, l'àvia i la mare molt serioses estaven assegudes esperant-me.
Damunt del llit hi havia una capsa i la mare apremiant-me em preguntà
-Això què és?-Això és meu, ho tenia a la tauleta de nit
L'àvia em mirava penetrant i la mare semblava molt nerviosa.
-Ja se que és teu i que estava a la tauleta de nit.
-Et pregunte què és?
Per a mi era corrent, però aleshores encara no hi era molt conegut i l'àvia i la mare no ho coneixien.
-Això són "tampax"...Mare.
-Oiii, estic nervioseta només de veure-la!
-I on t’ho poses?
Jo estava violentada. Des del dia en què jugava a la corda no havíem parlat més del tema i d’allò ja feia quatre anys.
-Mare, on m'ho de posar?
Assenyalant-me nomes una mica per baix del melic, perquè més avall ja no m'atrevia, li dic: Allí dins!
La mare es girà enfurida cap a l'àvia.
-Veja si m'ho pensava!
S’aixecà, i nerviosa en traia un de la capsa.
-I es pot saber per a què t'ho poses...allí dins?
-Perquè vaig més a gust amb això que amb un drap amb agulles.
L'àvia estirà el coll per veure el "tampax" que havia quedat damunt del llit, com l'instrument del delicte. I devia pensar que m'ho posava amb els èmbols de cartó inclosos, perquè em digué: A collons, ja ho crec que aniràs agust! Mare meua… tot el dia amb això dins! Sí que estàs adelantadeta!
De vegades, la mare li recordava a l'àvia que ella era qui m'havia d'educar. Però, ara crec que també ho feia avergonyia perquè de segur que l'educació al respecte que havia rebut la mare era semblant a la meua.
-Vosté calle que estic parlant jo i sóc sa mare!
Aleshores no sé si ja hi havien consoladors però degueren pensar que era alguna cosa de semblant o algun mètode anticonceptiu.
Avergonyida els vaig explicar que ho venien a les farmàcies i que era més higiènic que els draps que s'empraven abans.
De segur que van quedar convençudes perquè la mare tan sols em va dir: Doncs no cal que sigues tan moderna ni tan higiènica, que més d’una s’ha fet malbé de tanta modernor i tanta rentamenta en eixos dies.
-I a vosté, guantes vegades li haig de dir que no pose basa en estes coses quan jo parle?
-Xica! Xica! No m’acalores! Li contestà l'avià amb ganes de gresca, aprofitant que estaven nerviosetes.
Auuu…I tu alça eixa capsa on jo no la veja i cap avall, monyicota !!!
Fugir i anar-se'n
Era la vespra de Sant Joan… Amb por i amb coratge fugia de casa, però també me n'anava, perquè fugir no és anar-se'n.
Els colps d’inútil !...Inútil !…Inútil !... Em seguien fent mal. Sentia encontrades les emocions més extremes. Era la confusió, i ara la claror, abans la feblesa i ara el coratge. Em paralitzava un intens dolor que ara m’ajudava a fugir i anar-me'n.
Deixava el cor amb els fills, als qui no volia deixar i deixava, i potser mai més voldrien saber de mi, però havia d'anar-me'n d’aquell que em negava ser jo. Aquell que amb insults i agressions em furtava el món del desig, dels somnis, del coratge per a viure.
Aniria a casa la mare, però hauria de contar-li bona part de l’infern que vivia des de feia molts anys i no sabia si la mare creuria tant d’horror com he amagat. Feia temps que jo havia acceptat que el maltracte era merescut, era una inútil perquè després de la depressió havia agafat una fòbia.
Les fòbies són allà on pengem les pors, i jo havia penjat la meua por en el quitrà. No volia acceptar que era la por i els insults els que estaven fent de mi una inútil, els que m’havien apartat dels lligams de l'estima i del respecte que em devia a mi mateix.
Però abans d’anar a casa la mare, havia de veure’m amb el psicòleg, qui ja m’esperava, per reconduir el tram final que ara em decidia a emprendre. Havia d'agafar tota sola un autobús que em portara a la consulta, amb la mateixa angoixa que em produiria un viatge espacial. Per tant, havia de planejar-ho tot.
Abans em portava ell a qualsevol lloc, sempre acompanyadada, inútil i malalta, cada vegada més malalta. Avui no puc entendre com vaig poder seguir vivint dins d’aquell pou de desamor.
Pujava a l’autobús amb pànic, però també amb el coratge que em feia sentir valuosa per primera vegada… Buscava la llibertat.
Dins l’autobús entre molta gent, hi erem un jove amb el "síndrome de Down" i jo. La fòbia com sempre em sometia a imposicions: Posa't lluny d’ell. Et portarà problemes. Tu tens moltes mancances. No saps desimboldre’t normalment…"
Però no em vaig apartar, la seua mirada entre sofriment i soledat era un espill per a mi.
Jo tenia un posar estudiat, amb uns moviments limitats, sempre en defensa contra la fòbia. Ell portava una bossa de viatge i em mostrava l'etiqueta amb el seu nom i el del col·legi. Es posà a plorar, i amb mitjes paraules em deia que era Josep Lluís, venia de Penyeta Roja, havia caigut un bac i la seua mare estaria esperant-lo a la parada del seu barri, al barri de l’Hospital. Em mostrava la pelada que tenia al genoll i plorava més. Es clar que no era dolor, sinó soledat.
Josep Lluís començava a tenir arcades de vòmit. Jo tenia por de menejar-me, li vaig donar una bosseta de plàstic i un mocador de paper.Tenia por de què allò es complicara per a mi. Jo ja anava sola en autobús, però amb tot programat, on agafar-me, a quin lloc si i a quin no, i allò em trencava els esquemes.
Jo mirava als altres i pensava, acì estem dos bogets envoltats de gent normal. Ningú mostrava en la cara angoixa, ni por, ni solitud, pareixia que ningú ens veia
Josep Lluís seguia tenint arcades i com aquells que no estan motllejats pels hàbits socials, les arcades feien molt de soroll. Malgrat que ningú pareixia veure'ns ni escoltar rés, el conductor cridà sense gens d´estima:Tu on baixes? Amb la intenció d'abaixar prompte els sorolls de vòmits, brutícia o qualsevol problema que Josep Lluís puguera ocasionar.
Vaig comprendre que tothom estava programat, i a més a més, cecs a la soledat i a la manca d'estima.
Encara no era la seua parada ni tampoc la meua, i em vaig adonar que, si el boig és un ser asocial, és clar que ni Josep Lluís ni jo ho érem. La nostra soledat tenia més força que la fòbia, tan poderosa ella!
Malgrat els crits de la fòbia per que no em moguera: "No el toques, pot haver tocat quitrà i després s'haurà tocat els cabells, la cara..." Jo no podia apartar-me, sabia que em necessitava i jo a ell encara més
Dins l'autobús la fòbia seguia cridant, cada vegada amb més força, però jo em sentia rebel; com de menuda, quan no volia obeir a la mare en coses que em pareixien absurdes, com absurd era obeir a la fòbia. Obeint-la m'apartava dels lligams de l'estima, de les carícies, d'acaronar-se al calor humà, de caminar nua per la platja, amb els cabells estorats i la pell colrada, sentint els peus colgant-se en l'arena humida.
Obeint-la no he pogut sentir-me xicoteta i gran a la vegada, emocionada enmig de veus que cridaven justícia i llibertat. Moments que tan enyore, on quedava a flor de pell el millor del ser humà. De la il·lusió naixia l'energia que fent cabrioles, quebrant-se o fent espurnes passava d'un a l'altre i vibràvem amb sencasions noves, amb connexions distintes.
Em semblava massa per a mi i massa gent per estar enmig, no podia controlar-ho tot, el quitrà pot apareixer, és millor fugir.
La fòbia m'ha aïllat per a privar-me de sensacions noves, les dels altres, que jo necessitava per a créixer, ser feliç i notar que la meua energia també podia aportar una sensació nova i distinta.
La fòbia seguia cridant dins l'autobús, tan sols jo l'escoltava, però estava rebel, i em posà a acariciar-li els cabells a Josep Lluís, després el front, i els seus ulls clars i tèrbols per les llàgrimes, em buscaven.
-No plores!
-No penses en vomitar!
-Respira!
De segur que li deia massa coses, i sentint-me una inútil pensava: Jo mai sé el que cal fer.
Quan es mirava la pelada del genoll plorava més.
-Ai ma mare!
Seguia acariciant-li els cabells, jo em sentia un altra persona, el vòmit va passar, estava tranquil. La resta de gent seguia sense veure la lluita feroç entre Josep Lluís i la meua fòbia. Va aconseguir que les emocions afloraren, jo no li podia a la fòbia, els seus ulls clars i trists sí.
Tan sols en la propera parada, en veure la seua mare tornà a plorar. Coixejava i amb l'ajuda d'un home, el deixarem en les mans de la mare.
Jo somreia esperant el bes que el tranquilitzara i el fera riure. Però no, la seua mare sense saber de la pelada al genoll, de la soledat ni d'allò que Josep Lluis havia aconseguit per a mi, cridà sense gens d´estima: "Exagerat !". Agafant-lo amb gest d'estar-ne farta.
Vaig notar com em bollia la sang.
-Però no veu que està malet, marejat i a mi m'ha...?
Vaig comprendre que era una mare sola, amb molt poca ajuda per atendre el fill. I el que havia aconseguit Josep Lluís no podia explicar-ho, no hi havia temps, l'autobús havia de seguir, però encara així, què haguera explicat? I a la fi què? Cosa de bojos!
Els ulls de Josep Lluís em seguien rellentosos i trists i en tancar les portes de l'autobús vaig notar que els meus no podien contenir les llàgrimes i vessaven per la cara sense parar.
No sé si em miraven, però em donava igual.
Em vaig adonar que la fòbia estava relacionada amb la manca d'estima, amb la compassió d'uns als altres, amb el sofriment, amb la soledat.. Quan més em deixava portar per allò que em naixia de més endins, menys llunyans eren els crits de la fòbia, menys em sometia.
La fòbia ja no estava impermeabilitzada, havia eixit una gota d’aigua, i per on ix una gota, pot eixir-ne un riu.
Mai més acceptaría que sóc una inútil.
Mai més em deixaria maltractar.
El camí ha sigut molt dur…Però, ha eixit un gran riu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
