l'àvia, la mare i la filla

Era un hivern dels anys setenta, anava a fer deu anys i estava al menjador del col·legi. Em vaig sentir humida, amb la tovallola a la butxaca me'n vaig anar als lavabos i en veure'm la sang em vaig esglaiar, però a eixa edat les preocupacions no duren molt. Em vaig posar la tovallola per no sentir-me humida i convençuda qué això era tot, vaig tornar al menjador.
Com no podia ser d'altra manera en aquells anys, ningú m'havia parlat d'això ni de res semblant.
En aplegar a casa el problema continuava, i ara un poc més esglaiada me'n vaig anar a la Capella dels frares Franciscans, i sola, resava perquè eixa sang parara. Del contrari, estava convençuda que em moriria, Però amb deu anys, la il·lusió per qualsevol cosa et fa oblidar ràpit, i ja estarien esperant-me les amigues a l'hort de Menero.
Més endavant la mare s'adonaria, i és per això que de vesprada, quan jugava a la corda amb les amigues, em cridà a casa i asseguda al costat de l’àvia Maria, em digués: Ara ja eres dona!
Res més... Crec que eixa era la educació sexual que vàrem rebre moltes xiquetes que avui tenim cinquanta anys.
Jo no sabia allò què volia dir, a mi em semblava que era sang de una ferida que no calia curar i avergonyida, sense saber-ne per què, mirava a la mare i a l’àvia sense preguntar res.
-Posat aquestes calcetes !
La mare duia a les mans unes calcetes que portaven un drap blanc de rus, amb tres dobles i subjecte amb dues agulles passadores. L’àvia havia deixat de cosir i em mirava fixament.
-Ara no pots pegar bots jugant a la corda!
-No?
Ja m'has escoltat: No!
-I ara ja te'n pots anar.
Vaig obeir i rapidament vaig anar al carrer.
Poc a poc la vida em va anar explicant què volia dir tot allò, però aleshores, tan sols vaig pensar que la mare i a l’àvia creien que ja m’havia passat el temps per a jugar a la corda.
La mare sempre m'ha controlat la vida en tot, no m'ha deixat ni una mica d'intimitat. Sempre he sabut que m'ho regira tot i comprova allà on dic que vaig, és el control que aleshores es feia a les filles i no als fills. L'educació d'obediència inculcada a les dones, especialment des de l’església, havia aconseguit que les mares confongueren educar amb humiliar, i l'àvia i la mare pensaven que era molt perillós que una xiqueta es fera orgullosa i segons em deien, a més, jo era massa pobreta per ser-ho.
La reflexió d’avui em fa recordar a l'àvia i la mare amb tendresa i no amb rancúnia, perquè estaven més afectades que jo per la repressió de l’època i la pròpia del col·lectiu humà de les dones. L’àvia i la mare ho feien com una obligació i a més a més en ser vídues,
En hivern després de dinar me'n eixia una mica al sol per xarrar amb les amigues i de segur que era un dels moments que entre feina i feina, la mare aprofitava per regirar les meues coses, que per cert eren molt poques.
Un dia la mare guaità al balcó i em cridà.
-Què vols mare?
-Que pujes!
Pel to que emprava la mare, n'esperava una grossa.
Dalt a la cambra de dormir, l'àvia i la mare molt serioses estaven assegudes esperant-me.
Damunt del llit hi havia una capsa i la mare apremiant-me em preguntà
-Això què és?-Això és meu, ho tenia a la tauleta de nit
L'àvia em mirava penetrant i la mare semblava molt nerviosa.
-Ja se que és teu i que estava a la tauleta de nit.
-Et pregunte què és?
Per a mi era corrent, però aleshores encara no hi era molt conegut i l'àvia i la mare no ho coneixien.
-Això són "tampax"...Mare.
-Oiii, estic nervioseta només de veure-la!
-I on t’ho poses?
Jo estava violentada. Des del dia en què jugava a la corda no havíem parlat més del tema i d’allò ja feia quatre anys.
-Mare, on m'ho de posar?
Assenyalant-me nomes una mica per baix del melic, perquè més avall ja no m'atrevia, li dic: Allí dins!
La mare es girà enfurida cap a l'àvia.
-Veja si m'ho pensava!
S’aixecà, i nerviosa en traia un de la capsa.
-I es pot saber per a què t'ho poses...allí dins?
-Perquè vaig més a gust amb això que amb un drap amb agulles.
L'àvia estirà el coll per veure el "tampax" que havia quedat damunt del llit, com l'instrument del delicte. I devia pensar que m'ho posava amb els èmbols de cartó inclosos, perquè em digué: A collons, ja ho crec que aniràs agust! Mare meua… tot el dia amb això dins! Sí que estàs adelantadeta!
De vegades, la mare li recordava a l'àvia que ella era qui m'havia d'educar. Però, ara crec que també ho feia avergonyia perquè de segur que l'educació al respecte que havia rebut la mare era semblant a la meua.
-Vosté calle que estic parlant jo i sóc sa mare!
Aleshores no sé si ja hi havien consoladors però degueren pensar que era alguna cosa de semblant o algun mètode anticonceptiu.
Avergonyida els vaig explicar que ho venien a les farmàcies i que era més higiènic que els draps que s'empraven abans.
De segur que van quedar convençudes perquè la mare tan sols em va dir: Doncs no cal que sigues tan moderna ni tan higiènica, que més d’una s’ha fet malbé de tanta modernor i tanta rentamenta en eixos dies.
-I a vosté, guantes vegades li haig de dir que no pose basa en estes coses quan jo parle?
-Xica! Xica! No m’acalores! Li contestà l'avià amb ganes de gresca, aprofitant que estaven nerviosetes.
Auuu…I tu alça eixa capsa on jo no la veja i cap avall, monyicota !!!