Fugir i anar-se'n

Era la vespra de Sant Joan… Amb por i amb coratge fugia de casa, però també me n'anava, perquè fugir no és anar-se'n.
Els colps d’inútil !...Inútil !…Inútil !... Em seguien fent mal. Sentia encontrades les emocions més extremes. Era la confusió, i ara la claror, abans la feblesa i ara el coratge. Em paralitzava un intens dolor que ara m’ajudava a fugir i anar-me'n.
Deixava el cor amb els fills, als qui no volia deixar i deixava, i potser mai més voldrien saber de mi, però havia d'anar-me'n d’aquell que em negava ser jo. Aquell que amb insults i agressions em furtava el món del desig, dels somnis, del coratge per a viure.
Aniria a casa la mare, però hauria de contar-li bona part de l’infern que vivia des de feia molts anys i no sabia si la mare creuria tant d’horror com he amagat. Feia temps que jo havia acceptat que el maltracte era merescut, era una inútil perquè després de la depressió havia agafat una fòbia.
Les fòbies són allà on pengem les pors, i jo havia penjat la meua por en el quitrà. No volia acceptar que era la por i els insults els que estaven fent de mi una inútil, els que m’havien apartat dels lligams de l'estima i del respecte que em devia a mi mateix.
Però abans d’anar a casa la mare, havia de veure’m amb el psicòleg, qui ja m’esperava, per reconduir el tram final que ara em decidia a emprendre. Havia d'agafar tota sola un autobús que em portara a la consulta, amb la mateixa angoixa que em produiria un viatge espacial. Per tant, havia de planejar-ho tot.
Abans em portava ell a qualsevol lloc, sempre acompanyadada, inútil i malalta, cada vegada més malalta. Avui no puc entendre com vaig poder seguir vivint dins d’aquell pou de desamor.
Pujava a l’autobús amb pànic, però també amb el coratge que em feia sentir valuosa per primera vegada… Buscava la llibertat.
Dins l’autobús entre molta gent, hi erem un jove amb el "síndrome de Down" i jo. La fòbia com sempre em sometia a imposicions: Posa't lluny d’ell. Et portarà problemes. Tu tens moltes mancances. No saps desimboldre’t normalment…"
Però no em vaig apartar, la seua mirada entre sofriment i soledat era un espill per a mi.
Jo tenia un posar estudiat, amb uns moviments limitats, sempre en defensa contra la fòbia. Ell portava una bossa de viatge i em mostrava l'etiqueta amb el seu nom i el del col·legi. Es posà a plorar, i amb mitjes paraules em deia que era Josep Lluís, venia de Penyeta Roja, havia caigut un bac i la seua mare estaria esperant-lo a la parada del seu barri, al barri de l’Hospital. Em mostrava la pelada que tenia al genoll i plorava més. Es clar que no era dolor, sinó soledat.
Josep Lluís començava a tenir arcades de vòmit. Jo tenia por de menejar-me, li vaig donar una bosseta de plàstic i un mocador de paper.Tenia por de què allò es complicara per a mi. Jo ja anava sola en autobús, però amb tot programat, on agafar-me, a quin lloc si i a quin no, i allò em trencava els esquemes.
Jo mirava als altres i pensava, acì estem dos bogets envoltats de gent normal. Ningú mostrava en la cara angoixa, ni por, ni solitud, pareixia que ningú ens veia
Josep Lluís seguia tenint arcades i com aquells que no estan motllejats pels hàbits socials, les arcades feien molt de soroll. Malgrat que ningú pareixia veure'ns ni escoltar rés, el conductor cridà sense gens d´estima:Tu on baixes? Amb la intenció d'abaixar prompte els sorolls de vòmits, brutícia o qualsevol problema que Josep Lluís puguera ocasionar.
Vaig comprendre que tothom estava programat, i a més a més, cecs a la soledat i a la manca d'estima.
Encara no era la seua parada ni tampoc la meua, i em vaig adonar que, si el boig és un ser asocial, és clar que ni Josep Lluís ni jo ho érem. La nostra soledat tenia més força que la fòbia, tan poderosa ella!
Malgrat els crits de la fòbia per que no em moguera: "No el toques, pot haver tocat quitrà i després s'haurà tocat els cabells, la cara..." Jo no podia apartar-me, sabia que em necessitava i jo a ell encara més
Dins l'autobús la fòbia seguia cridant, cada vegada amb més força, però jo em sentia rebel; com de menuda, quan no volia obeir a la mare en coses que em pareixien absurdes, com absurd era obeir a la fòbia. Obeint-la m'apartava dels lligams de l'estima, de les carícies, d'acaronar-se al calor humà, de caminar nua per la platja, amb els cabells estorats i la pell colrada, sentint els peus colgant-se en l'arena humida.
Obeint-la no he pogut sentir-me xicoteta i gran a la vegada, emocionada enmig de veus que cridaven justícia i llibertat. Moments que tan enyore, on quedava a flor de pell el millor del ser humà. De la il·lusió naixia l'energia que fent cabrioles, quebrant-se o fent espurnes passava d'un a l'altre i vibràvem amb sencasions noves, amb connexions distintes.
Em semblava massa per a mi i massa gent per estar enmig, no podia controlar-ho tot, el quitrà pot apareixer, és millor fugir.
La fòbia m'ha aïllat per a privar-me de sensacions noves, les dels altres, que jo necessitava per a créixer, ser feliç i notar que la meua energia també podia aportar una sensació nova i distinta.
La fòbia seguia cridant dins l'autobús, tan sols jo l'escoltava, però estava rebel, i em posà a acariciar-li els cabells a Josep Lluís, després el front, i els seus ulls clars i tèrbols per les llàgrimes, em buscaven.
-No plores!
-No penses en vomitar!
-Respira!
De segur que li deia massa coses, i sentint-me una inútil pensava: Jo mai sé el que cal fer.
Quan es mirava la pelada del genoll plorava més.
-Ai ma mare!
Seguia acariciant-li els cabells, jo em sentia un altra persona, el vòmit va passar, estava tranquil. La resta de gent seguia sense veure la lluita feroç entre Josep Lluís i la meua fòbia. Va aconseguir que les emocions afloraren, jo no li podia a la fòbia, els seus ulls clars i trists sí.
Tan sols en la propera parada, en veure la seua mare tornà a plorar. Coixejava i amb l'ajuda d'un home, el deixarem en les mans de la mare.
Jo somreia esperant el bes que el tranquilitzara i el fera riure. Però no, la seua mare sense saber de la pelada al genoll, de la soledat ni d'allò que Josep Lluis havia aconseguit per a mi, cridà sense gens d´estima: "Exagerat !". Agafant-lo amb gest d'estar-ne farta.
Vaig notar com em bollia la sang.
-Però no veu que està malet, marejat i a mi m'ha...?
Vaig comprendre que era una mare sola, amb molt poca ajuda per atendre el fill. I el que havia aconseguit Josep Lluís no podia explicar-ho, no hi havia temps, l'autobús havia de seguir, però encara així, què haguera explicat? I a la fi què? Cosa de bojos!
Els ulls de Josep Lluís em seguien rellentosos i trists i en tancar les portes de l'autobús vaig notar que els meus no podien contenir les llàgrimes i vessaven per la cara sense parar.
No sé si em miraven, però em donava igual.
Em vaig adonar que la fòbia estava relacionada amb la manca d'estima, amb la compassió d'uns als altres, amb el sofriment, amb la soledat.. Quan més em deixava portar per allò que em naixia de més endins, menys llunyans eren els crits de la fòbia, menys em sometia.
La fòbia ja no estava impermeabilitzada, havia eixit una gota d’aigua, i per on ix una gota, pot eixir-ne un riu.
Mai més acceptaría que sóc una inútil.
Mai més em deixaria maltractar.
El camí ha sigut molt dur…Però, ha eixit un gran riu.