POSTUM

Lluite amb força contra la tristesa que m'aboca a desitjar descansar ja i per sempre, però si la feblesa em poguera i no aconseguira retrobar-me amb la soledat que ja fa molt em fereix, vos pregue als qui em voleu que no deixeu que em neguen l'existència.
He buscat ser jutge i responsable dels meus actes, amb informació contraposada, reflexió i crítica.
He aspirat a una subjectivitat honesta i compromesa.
Em reconec passions que em ceguen i sé que no he renegat mai d'elles, perquè em sembla, que les passions en lloc d'allunyar-te, t'apropen més humanament al raciocini.
Potser he errat massa, però encara així sóc, no deixeu que em neguen l'existència.
He estimat molt i potser no he transmés estima.
Amb seguretat he volgut posar en ordre les idees, però sempre les he expresades desordrenadament, amb nerviosisme i inseguretat, ara, també amb integritat.
No he sabut ajudar i he necessitat i rebut molta ajuda, però encara així sóc, no deixeu que em neguen l'existència.
No he pregat a Déu perquè no hi crec i perquè em sembla indiferent la seua existència per als meus actes.
No em pareixen morals els preceptes, les confessions absolutòries, les recompenses, molt menys les de vida eterna, més aviat em sonen a repressió, control, violació i inmaduresa.
No m'agraden els origens, ni divins ni sanguinis, ni déus, ni reis, ni coronats, sinò el fons i la forma.
M'estremei-se´n les arrels que ens fixen al sòl, que ens tornen totalitaris i ens avorten l'esforç de les ales, de la tolerància, l'intercanvi i el mestissatge.
Em subgetiva amb passió el despull del pensament i les pors que l'acaronen.
Tinc el ple convenciment de qué la troballa millor per a un ésser humà, està en un altre ésser humà, en les associacions democràtiques i solidàries, amb independència però sense deixar de tòrcer els ulls cap a l'esquerra, amb la igualtat en l'essència i el tresor de l'arrop i la fel de la pluralitat, amb la concepció d'un món sense fronteres.
Davant l'aterridora certesa de què he de fugir per sobreviure, deixant als qui son com jo mateix, he trobat consòl en la natura que m'ha acollit en la soletad, però a la vegada i malgrat l'evolució, la natura em sembla absoluta, dolça i creuel, em recorda massa l'engany i el sofriment. Hem de pactar la convivència, no vull que s'erigiesca en un déu.
L'últim record serà sempre per a tu Èlia. No vull dir ni com eres, ni que has fet per mi, em manca sensibilitat per a expresar-ho, tan sols diré molt baixet per a mi...Èlia.
A tu t'encarregue el meu comiat.
Voldria ser generosa i donar tots els meus òrgans, però saps de les meues febleses i les meues pors, i no puc renunciar a què abans de descansar ja i per sempre m'anestesien, perquè no creient en més vida que en aquesta, em fa por el patiment mentre cuege.
M'agrada la rosa rosa, salvatge, amb el cimall presoner en un puny, en punys alliberadors de corones.
No vull esglésies, ni resos, ni creus, tan sols que em llegisques un poc d'allò que m'agrada de l'obra de Nietzsche.
Que no em cremen Èlia, no he aprés mai a acomiadar-me tan prest, deixeu que siga la llosa que porta escrit el meu nom qui ens separe per a sempre.
Mare, germà...amigues...amics...vos pregue als qui em voleu, que no deixeu que em neguen l'existència.

Vila-real 20 abril de 2001

Dirigit a ...ELIA GUINOT USÒ